Condicions de vida i de treball dels obrers al començament de la Revolució Industrial

La revolució industrial va provocar, en molts casos, un empitjorament de les condicions de vida dels treballadors. 

Les masses d’homes, de dones i de nens que van abandonar el camp per anar cap a les grans ciutats industrials van haver de deixar els seus vells hàbits de vida i es van veure obligats a assumir-ne uns altres, que als primers temps eren per a ells més durs i, sobretot, diferents i desconeguts. 

Els horaris, els salaris i dies festius eren establerts de manera arbitrària pels empresaris.

A les fàbriques es treballava fins al límit de l’esgotament físic, de 14 a 16 hores diàries, en condicions ambientals terribles, amb sorolls i fums asfixiants. La vida era un seguit de feina i uns salaris que només permetien l’estricta subsistència. A més, es cobrava per jornada treballada o per feina a preu fet: si no hi havia feina, es feia festa o s’estava malalts, no hi havia salari.

La disciplina laboral era molt dura dins la fàbrica: els obrers podien ser acomiadats en el moment en què l’amo ho desitgés i els càstigs i les penalitzacions eren també freqüents.

Al començament no hi havia cap mena de legislació laboral que regulés les mínimes condicions de treball.

Condicions de vida i de treball dels obrers al s. XIX